00 — Pròleg
Tenia 9 anys quan vam coincidir per primer cop. En Quim va venir per primera vegada a estiuejar a Portbou, el meu poble. Ell venia des de Barcelona, caminava amb aires se ciutat i es sorprenia quan el saludaven pel carrer. En els pobles sempre deixem anar un "hola" o un "ei ja ens veiem aviat" quan ens creuem amb una persona que coneixem, tot i que sigui per vista. És un gest que admiro, la gent pot ser molt amable. En canvi, a la ciutat només saludes a qui coneixes, i si tens la sort de trobar-vos, clar. Crec que és el que més m'agrada de viure en un poble, et sens unida a la gent per molt que no hagueu parlat gaire.
Quan vaig veure'l per primer cop, estava sentat en un dels bancs del passeig, mirant cap a la rambla petita, concretament al petit jardí amb l'abre en el que soliem jugar. Vaig apropar-m'hi després d'escoltar a en Jaume i la Paquita parlar sobre ell. M'hi vaig fer amiga se seguida, doncs per a una nena de 9 anya no n'és pas un problema això, oi que no?
Recordo perfectament com va ser aquell moment, com va ser parlar amb en Quim per primer cop;
— Hola! Em dic Anna, vols jugar amb nosaltres? — M'hi vaig apropar decidida, quans més juguessim, millor.
— Hola... Jo sóc en Quim. A què esteu jugant? — Va espantar-se quan vaig apareixer. No em vaig extranyar, jo era una nena molt inquieta, sempre saltava, cridava, etc.
— És un joc inventat, — Vaig dir amb la meva veueta aguda. — cadascun interpretem el nostre propi personatge. Per exemple, jo sóc una sirena amb superpoders, ajudo a en Jaume a salvar el món.
Recordo la seva cara perfectament, era com si l'hagués absort en un món plé d'imaginació, una expresió que sempre he admirat, aquella que et deixa clar que algú t'admira.
Des d'aquell dia, cada tarda ens veiem a la rambla petita a les 5 de la tarda, per a continuar jugant, mai vam canviar l'història, sempre la continuavem.
Així va ser fins que vam tenir 12 anys, que vam començar a passejar i anar a la platja en contes de jugar, doncs segond la Paquita, ja teniem una edat per està corretejant pels jardins de la rambla. Hi vam estar tots d'acord. Voliem sentir-nos grans, ara no voliem jugar a ser herois, voliem ser adults.
Sempre he recordat el dia que vaig conèixer a en Quim com al millor dia de la meva vida. Per mi, va ser un moment únic, i mai res es podrà igualar, estic segura. Aquell sentiment és únic en la vida. Hi ha gent que el anomena el primer petó, el primer fill o el casament, per mi sempre serà la primera conversa amb en Quim.
Des d'aquell any, en Quim i jo ens enviavem cartes fins a que arribava l'estiu i ens tornavem a veure. Era la nostra tradició, contavem els dies per l'estiu i després aprofitavem completament els dos mesos que teniem junts. Mai ens vam questionar el per què, simplement ens agradava contar-los.
No ho puc negar, vaig acabar enamorant-me d'ell als meus 13 anys. I es ben bé que era d'esperar que això passes, al final, no contes els dies que queden per tornar-vos a veure per qualsevol noi. Tothom m'ho preguntava, a la tardó, l'hivern i la primavera, només escoltava si en Quim i jo, rumors, preguntes, comentaris... Erem el centre d'atenció del poble. Jo sempre ho negava, però no podia evitar posar-me vermella quan pensava en ell, quan m'agafava de la mà, o quan m'abraçava.
Tot i així, mai m'hi he arrepentit. Penso que l'amor ès un sentimient que no s'ha d'amagar. El mòn seria sense dubte molt millor si poguessim dir a qui estimem amb llibertat i sense por. Però bé, el món no depén de mi, sino dels que manen, els que són allà a dalt, esperant que t'equivoquis per a castigar-te. Ma mare sempre m'ha dit que tinc una visió extranya sobre la vida. Jo també ho penso. M'agrada pensar que cada sentiment, cada riure o plor té un significat, ja sigui un record per sempre o simplemente un moment que mai recordarem. Per això, recordo cada somriure que em va treure en Quim, ja fos quan no ho esperava, quan plorava o quan reia per un dels seus acudits.
