LA CREACIÓ DEL REGNE DE LES FLORS
Hola! Bon dia, tarda o nit. Jo soc Josefina —Fina per als familiars i els amics. En realitat, per a tothom, perquè no m’agrada que em diguen Josefina. Només em diuen així quan estan molt enfadats amb mi o en un moment molt important.
Soc de la petita vila anomenada Arrossars. Està situada al mig dels arrossars, a l’Illa de les Mil Flors. El seu nom és prou descriptiu. Som molt imaginatius amb els noms, a la meua vila!
Aquesta vila estava formada per quatre cases i una granja petita. La majoria de famílies es dedicaven a cuidar els camps d’arròs i algun altre hort que teníem prop de les cases. La meua mare, Gina, era l’encarregada de cuidar els animals de la vila perquè estigueren grans, forts i bonics. També s’ocupava de l’hort. Així no només menjàvem arròs, ous, llet i un poc de carn.
Jo sempre he sigut una persona molt revoltosa i enèrgica. Per culpa de la meua manera de ser, ma mare tenia més feina de la que hauria de tenir. No m’enorgullisc d’haver sigut la cap d’un grup de xiquets que perseguien les gallines, es muntaven a les vaques i molestaven els porcs traient-los el menjar de la porquera. Per culpa nostra, ella havia d’anar recollint els animals i vigilant que no els molestàrem.
Tot i això, la meua mare sempre tenia temps per contar-me el meu conte favorit abans d’anar a dormir: la creació del Regne de les Flors.
Encara que era una nena que es passava tot el dia jugant i corrent per tota la vila, i que anar a l’escola significava recórrer, amb el meu iaio Domènec, un camí d’uns tres quilòmetres d’anada i tres més de tornada, a l’hora de dormir seguia tenint molta energia.
Cada nit, sense falta, ma mare pujava a la meua habitació per gitar-me després d’enllestir la cuina. Jo l’esperava a la meua habitació. Per descomptat, era completament incapaç d’estar-me asseguda al llit amb el llibre damunt les cames. Sempre em posava a córrer per tota l’habitació, jugant amb els pocs joguets que tenia. Fingia tindre èpiques batalles contra els meus tres peluixos: un conill al qual li faltava una orella i un ull; un os al qual li vaig clavar una branca travessant-li una cama; i una nina de tela. La nina era la que més cuidava a l’hora de jugar, perquè era de ma mare. Era un joguet molt preuat per a mi.
Em movia per tota l’habitació lluitant contra enemics imaginaris que protegien els malvats Senyor Conill i Don Os, dos dolents que volien apoderar-se del regne obligant la reina Tiana a casar-se amb un d’ells. Tot això, sota la mirada atenta del gat que protegia els nens de la contornà: el Valerós Cavaller Assassí, Protector dels Nens i Destructor de Malèvoles Serps. O com tots li dèiem: Assassí.
El seu nom ve perquè, un dia com qualsevol altre, a l’escola, una serp verinosa es va colar al pati. Era molt gran i buscava el moment perfecte per atacar. Però no va poder fer res: Assassí l’atacà i se la menjà. Des d’aquell moment, aquell gat negre no abandonà mai més el meu costat. Per més anys que passaren, ell no m’abandonà. Una altra cosa era que se n’anava pel món... a festejar.
Era un gat gran, de pelatge negre i ulls grocs. M’observava avorrit, estirat al llit, mirant distretament com pegava als peluixos amb la meua petita espasa de fusta —un regal del meu pare abans que jo nasquera.
Totes les nits, ma mare feia molt de soroll pujant les escales perquè jo m’adonara que ja era hora del conte i correguera al llit per fingir que hi havia estat tota l’estona. A vegades l’escoltava. Altres, estava massa centrada en rescatar la reina Tiana. Llavors ella obria molt lentament la porta, fent-la grinyolar a propòsit. I no només la feia grinyolar, sinó que mai no l’arreglava perquè deixara de grinyolar.
Quan sentia aquell soroll, parava immediatament el combat, llançava els peluixos al baül on els guardava (encestant-los, clar) i me n’anava corrents al llit. Com que encara era petita, havia de pegar un bot per poder pujar-hi. Espantava Assassí, qui per aquell moment ja s’estava adormint... però, per descomptat, sense moure’s del seu lloc.
Una vegada dalt, em tapava amb els llençols i amagava l’espasa sota el coixí, fingint així haver esperat allí tot el temps que la meua mare trigava a vindre a contar-me el conte.
Per descomptat, ella esperava pacientment a l’altra banda de la porta fins que jo estiguera preparada. Una vegada sentia el soroll que feien les taules de fusta del llit, entrava a l’habitació.
—Molt ben fet, Fina —em deia la meua mare mentre tancava el baül dels peluixos—. Com a premi per haver-me fet cas i haver esperat pacientment, et contaré la teua història favorita: La creació del Regne de les Flors.
—SÍ! —cridí, alçant-me d’un bot i pegant un parell de salts al llit. Fent que Assassí botara junt amb mi i les taules de fusta feren un soroll desagradable.
—FINA! —cridà ma mare amb aquell to de veu que deixava veure, igual que el seu rostre amb el seny arrugat, el seu enuig. En veure-la i escoltar-la, immediatament em vaig seure i abaixí el cap, avergonyida, comprenent la raó per la qual s’havia enfadat i acceptant la culpa. No havia de maltractar el llit.
—Perdó, mare —responguí mirant-la als ulls, molt apenada.
—Ets una nena amb massa energia. No sé què faré amb tu —va dir, molt cansada. Tindre cura de tanta gent ella sola era molt esgotador.
—¿Manar-me feina per ajudar-te a la granja? —preguntí, volent genuïnament ajudar. La majoria de les vegades que molestàvem els animals era perquè volíem ajudar la meua mare a cuidar-los.
—Només tens set anys. No et faré fer això —em va explicar, altra vegada amb calma.
—Ja en tinc set! Puc ajudar-te!
—No. Encara no. Quan sigues més gran. I s’ha acabat la discussió. Ara gita’t, que et vaig a llegir el conte.
Ma mare agafà l’únic llibre que teníem a l’estanteria. Una vegada el descolorit i gastat llibre era entre les seues mans, la discussió s’acabava. No responia a cap pregunta, ni a cap queixa.
—Sí, mare —vaig respondre sense ànims.
—Bé. —Ma mare s’assegué al meu costat perquè poguera veure els dibuixos del llibre.
El llibre no era molt antic, però, de llegir-lo cada dia durant anys, el llom ja estava quartejat i les pàgines, maltractades.
—Fa molts, molts anys —començà a llegir ma mare amb una veu suau i baixa, aquella veu que em relaxava i feia saber al meu cos que era hora de dormir. Tot l’esgotament del dia m’arribava de cop—, el príncep Artal emprengué un viatge per aprendre com ser un bon monarca. Navegà per tot el món. Va conéixer altres governants, dels quals va aprendre grans lliçons. Va descobrir altres cultures, de les quals va recollir tot allò que podia per transmetre el millor de cadascuna al seu poble.
—Per això el Regne de les Flors és el millor regne del món! —exclamí, com sempre feia després d’aquella part. Però, estant esgotada, ho deia amb menys energia.
—Per descomptat, teta. En aprendre tant de tantes parts del món, va descobrir molts tipus de màgia. Amb tots aquells coneixements, va desenvolupar un nou tipus de màgia.
—La màgia dels desitjos!
—La màgia més pura i poderosa que pot existir. La màgia que naix dels desitjos del cor.
—La màgia que tots els habitants del Regne de les Flors poden usar!
—No, no tots la poden fer servir, Fina. És una màgia molt complexa que només uns pocs mags poden dominar.
—Ah... Doncs jo no podré usar-la?
—Si aprens tot sobre la màgia, podràs. Tu ho podràs tot. La meua nena valenta.
Ma mare em va donar un petó al front.
—Després del seu llarg viatge —continuà la mare—, després d’haver après tot el que podia i d’haver conegut gent que va decidir seguir-lo, va tornar al seu regne per convertir-se en el rei que el seu poble necessitava. Però —baixà la veu per remarcar el moment de tristor—, en tornar, no trobà el seu poble esperant-lo. En la seua absència, altres regnes havien atacat el seu, i el destruïren.
—No! Pobre rei Artal...
—El regne que l’havia vist nàixer i créixer ja no existia. Però els seus habitants encara eren allí. Els va recollir a tots i els dugué a un lloc lluny de tot mal, en una illa repleta de flors, al mig de l’oceà.
—Els dugué al Regne de les Flors!
—No, encara no era el Regne de les Flors. Encara faltava molt de treball perquè sorgira. —m’explicà amb calma—. Amb l’ajuda dels habitants del seu antic regne, dels companys que havia fet durant el viatge i dels coneixements que tots havien adquirit, començaren a construir el Regne de les Flors.
Mai aguantava fins al final de la història. El conte era per a nens, no era molt llarg, només quedava la part final, però la dolça veu de ma mare m’anava portant al son. Les parpelles se’m tancaven, i la seua veu es feia cada cop més llunyana, fins que desapareixia del tot i m’enfonsava en el món dels somnis.
—El regne va créixer i prosperà ràpidament, però els seus habitants no eren tan feliços com podrien haver sigut. El dolor de la pèrdua encara era present. Per més que el rei Artal intentara alegrar-los el cor, no ho aconseguia. Aprengué que no tot es pot solucionar amb màgia, però sí es pot millorar. En aquell moment, va perfeccionar la màgia dels desitjos i començà a concedir els desitjos més profunds dels habitants del Regne de les Flors.
Encara que ma mare sabia que jo ja dormia profundament, sempre acabava el conte. Després, s’alçava del llit, em tapava millor, em treia l’espasa de fusta de sota el coixí (deixant-la damunt la tauleta de nit, al costat del llibre), i em donava un petó al front abans de sortir de l’habitació.
