Capítol 1
CARLOTA
Si Miquel, el meu professor de Física i Química, ens posa un exercici més, vaig a plorar. Estic cansada de les seues classes. Treballe molt i suspenc tots els controls. Estic cansada en general, d’estar ací clavada a l’institut.
El timbre per fi sona i s’acaba la classe. Tinc ganes que s’acabe el dia, encara que en arribar a casa l’únic que faré serà estudiar, ja que estic en setmana d’exàmens i les avaluacions són la setmana que ve.
Mentre isc de l’institut, l’únic en què puc pensar és en l’agobi que tinc i en el poc de temps que em queda per graduar-me, en el poc que queda perquè tot s’acabe.
No sé massa bé quins sentiments tinc respecte a això. La psicòloga ja m’ha dit que he de pensar en el que sent, però la veritat és que tinc un poc de por. Por del que puga eixir, por d’haver d’enfrontar tots aquells pensaments i sentiments que porte reprimint al llarg de tot el curs.
—Carlota, com et trobes amb la certesa que ja passes de curs? —No ho sé, Isabel. No tinc massa assimilat tot el que m’ha passat al llarg de tot aquest curs, no tinc la sensació que ja s’haja acabat. —És normal, Carlota. Aquest curs has passat per situacions que per a tu eren impensables. Per això és molt important que ara, quan acabes, reflexiones sobre tot el que t’ha passat. —Ho intentaré, però tinc por. Por de tot el que està per vindre. —És normal, Carlota. La por forma part de les nostres vides, però no podem permetre que ens domine aquesta por. Que tots els moments negatius que t’han passat fins ara no et lleven més les ganes de fer coses del que ho han fet fins ara.
Sé que potser és un poc complicat d’entendre per què puc arribar a tindre aquesta conducta, així que em presentaré i explicaré un poc de mi.
Hola, em dic Carlota Serra Castelló. Visc a Carcaixent, un poble valencià, amb els meus pares, Francesc i Eva, i amb les meues germanes Laia i Roser. Estic fent 4t d’ESO a l’institut públic del meu poble. Tinc un grup d’amics als quals estime molt. Sóc fallera i m’agrada molt la cultura del País Valencià.
Sóc una xica d’altura normal, rossa, grossa, amb els llavis grans i un nas que no m’agrada massa, amb els ulls marrons... Físicament no considere que tinga molt més a destacar. Més bé, crec que no tinc res atractiu en mi.
Respecte als pensaments que vos he exposat abans, la veritat és que són molt recurrents en mi. Estic malalta o trastornada, no sé, depén del que considereu que és la depressió. La depressió, segons ChatGPT, és: un trastorn mental que causa tristesa persistent, pèrdua d’interés i altres símptomes com cansament o alteracions del son.
Bé, si fora tan fàcil de viure amb ella com de llegir de què es tracta, la meua vida seria molt més fàcil. Vaig ser diagnosticada als 14 anys amb un trastorn mixt ansiós-depressiu. Vaig començar a prendre antidepressius… i bé, ja han passat quasi dos anys i la veritat és que les coses no han millorat. Però no vos vaig a contar tot el rotllo ací, a banda de perquè no vull avorrir-vos, perquè ja m’estan entrant ganes de plorar.
Amb aquest plànol general del que vos acabe d’explicar, espere que vos pugueu fer una idea del que sóc, encara que sé que pot arribar a ser complicat.
Per tot això que vos he explicat de la depressió, aquest curs ha sigut molt dur. Al llarg d’aquest temps he tingut molts dubtes de si podria aconseguir-ho. A una setmana de la graduació, puc dir que sí que ho he fet, encara que no ho tinga molt assimilat.
Ara només em queda decidir què faré l’any que ve. No està sent fàcil, però sincerament no sé si em veig preparada ni capacitada per fer un batxillerat i presentar-me a les proves PAU. Per això he presentat sol·licituds per fer un grau mitjà a València.
Tinc por del que puga passar, però em sent orgullosa d’haver-me atrevit a donar el pas de presentar la sol·licitud per als cicles.
Després de tot el que m’ha passat, tot el mal que m’he fet a mi mateixa, de dubtar de veritat si arribaria a viure el que estic vivint, tinc una gran mescla de sentiments, però tinc tot l’estiu per davant per intentar posar un poc de pau en tot el caos que m’envolta.
